UN NANOMÓN AL TEU ABAST
LA NANOMEDICINA
L’aplicació de la nanotecnología a les ciències de la salut ha originat una nova i espectacular disciplina amb gran projecció per les seves aplicacions, anomenada nanomedicina.
Què és la nanomedicina?
La definició de nanomedicina acceptada actualment va ser establerta pel National Institute of Health of the United States (NIH) i l'European Science Foundation (ESF), que la defineixen com la ciència que empra nanomaterials per al desenvolupament, diagnòstic, tractament i prevenció d'aplicació mèdica específica.
Segons el Consell Superior d’Investigació Científica (CSIC), el seu estudi cobreix diferents disciplines de forma connectada com la química per preparar els nous nanomaterials, la física per caracteritzar-ne les propietats i la biomedicina per a l'aplicació final. La nanomedicina agrupa tres àrees principals: el nanodiagnòstic, l'alliberament controlat de fàrmacs, també anomenada com nanoteràpia i la medicina regenerativa.
Els nanofàrmacs
Què són els nanofàrmacs?
Els nanofàrmacs estan associats a nanopartícules que funcionen amb la distribució dirigida de fàrmacs als teixits d’interés, és a dir que estan formades per un fàrmac actiu que actua com a nanotransportador. El primer nanofàrmac va ser aprovat per la Comissió Europea el 1996.
El nanotransport
Algunes nanopartícules s’encarreguen de distribuir un fàrmac a una zona específica del cos millorant la direccionalitat dels nanofàrmacs, gràcies a les seves propietats semi-selectives. Aquesta específica direccionalitat es pot realitzar de tres maneres diferents. El transport passiu dels nanofàrmacs, basat principalment en l'efecte EPR, que promou la permeació i acumulació de fàrmac al teixit tumoral. El transport actiu, consisteix en l'addició d'un lligand a la superfície del nanotransportador. El lligand s'uneix al receptor de la cèl·lula cap a la qual va dirigit i es pot escollir que només s’uneixi a les cèl·lules malaltes. L’alliberament dependent d'estímuls es realitza mitjançant uns sistemes que actuen com a resposta a estímuls, quan aquests estímuls interfereixen amb el nanotransportador es produeix l'alliberament del fàrmac.
Font: Desenvolupament de sistemes micro i nano particulars de l’alliberació sostinguda per l’administració parenteral d’Ana Lamas
Els nanofàrmacs al mercat a Europa
Des de fa molts anys hi ha nanofàrmacs al mercat de la UE, entre els que destaquen els següents:
La doxorubicina
La doxorubicina liposomal és un dels nanofàrmacs més utilitzat i el que simularé en la part pràctica. Aquest és un fàrmac quimioteràpic que actua destruint les cèl·lules canceroses, alhora que disminueix els efectes adversos en el teixit.
Abans de començar el tractament, cal fer una anàlisi de sang. En la seva administració, la majoria de casos el/la metge col·locarà un tub fi en una de les venes de la mà o del braç. S'administra el fàrmac antitumoral durant 60 minuts. Els dies d’administració del fàrmac i els de descans representen un cicle de tractament que fa referència a 1 dia d’administració i 28 dies de descans.
Nanofàrmacs en fase clínica
La comercialització d'un nou fàrmac és un procés molt llarg i costós que dura entre deu i quinze anys. Segons la revista Societat Espanyola de Bioquímica i biologia molecular (SEBBM) només el 8% dels fàrmacs que comencen la primera fase arriben a ser aprovats. Per poder arribar al mercat, cal fer assajos per comprovar l'eficàcia farmacològica. Abans de dur a terme un assaig clínic amb éssers humans cal realitzar una fase preclínica, mitjançant unes proves biològiques i de toxicitat en estudis in vitro (realitzats al laboratori) i estudis in vivo (amb animals). Els assajos clínics amb persones es classifiquen en quatre fases: la fase preclínica, la fase I, la fase II, la fase III i la fase IV.
